La Amada no vol sortir de casa. No és por, no és mandra…  La ciutat rutlla aquí enfora amb les seves presses, les seves regles absurdes, la seva mania de dir-nos com hem de ser, vestir, pensar. Però avui, al seu terrat, entre la roba estesa i agitada pel vent, Amada es dona el permís de parlar.

I no parla sola. Està la Mari, la seva veïna, la seva amiga, el seu còmplice. Amb ella s’indigna, se’n riu, recorda. Però hi ha alguna cosa més: són elles. Les que van venir abans. Les que la van criar, la van cuidar, la van ensenyar a mirar el món amb uns altres ulls.