La Amada no vol sortir de casa. No és por, no és mandra…  La ciutat rutlla aquí enfora amb les seves presses, les seves regles absurdes, la seva mania de dir-nos com hem de ser, vestir, pensar. Però avui, al seu terrat, entre la roba estesa i agitada pel vent, Amada es dona el permís de parlar.

I no parla sola. Està la Mari, la seva veïna, la seva amiga, el seu còmplice. Amb ella s’indigna, se’n riu, recorda. Però hi ha alguna cosa més: són elles. Les que van venir abans. Les que la van criar, la van cuidar, la van ensenyar a mirar el món amb uns altres ulls.

Set davantals pengen al tendal. Set dones que encara viuen a la seva pell. Amada es deixa habitar per elles: la seva iaia Mercè, la tia que sempre tenia una copla als llavis, la veïna que cosia històries mentre arreglava la roba… I així, entre records i gestos prestats, ens porta a la Barcelona dels anys 50 als 80, on aquestes dones van teixir una xarxa d’afecte, de resistència, de saviesa compartida.

Perquè, encara que el món sembli cada vegada més fred i més hostil, hi ha una cosa que la Amada té clar: la vida es viu millor en tribu. I avui, aquí, ens convida a formar part de la seva.